In-censats

Fa dies que penso que malgrat vaig fent dies, mesos i anys en aquesta vida, enlloc d'entrar per la porta del reixat que delimita el límit del ramat, que s'obre dos o tres cops l'any, on els amos ens hi posen llums, petardos o pluja perquè així se'ns fa menys igual i més distret, i fem línies per dir-ne nostre, m'hi acosto a les nits, en la solitud de cada coixí de son per llepar-ne les punxes i deixar-hi una mica de sang com a senyal, i alhora, per a les companyes, que ja no pretenc que m'escoltin i que intueixin dibuixos semblants als meus, sinó que recordin el meu jo(c) de viure'n a part

i llavors, és quan veig que les ferides, malgrat menjar-me-les, acaben sent una concessió, una tendència al consens on un renúncia massa i un altre massa poc, i és que tot sovint, deixaria de censar-me en ciutats o pobles massa distrets en festes majors i discoteques de nit per fer la república trinxeraire dels in-censats


i és que en la guerra de la cultura
les treves són victòries hipotecades

arrels esquinçades