crònica del concert de Sean Rowe a la sala Jamboree
"Els primers compassos van ser la mostra d'una veu gruixuda i hipnòtica
de mil matisos i una forma poc convencional de fer anar la mà rítmica
per les cordes d'unes guitarres plenes de tires de colors de cintes
aïllants. Amb la picada d'ullet inicial dient “Good night, I'm Sean
Rowe” i les consecutives 'Flying' i 'Desirée', ja tenia el públic
concentrat en el que vindria"
Per llegir-lo sencer: Vibracions polièdriques
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada