No és una llista de l'any

Són molts els mitjans i els melómens que aquests dies fan llistes dels millors de l'any. Aquí no en farem pas una de normal. Ni serà la llista que pretén ser dels millors (això és molt convergent), ni serà, estrictament, una llista dels discos que han sortit el 2012...perquè? Doncs perquè la novetat i l'actualitat sovint estan renyides amb la descoberta natural dels sons...

Paul Fuster amb Repte (Chesapik 2011) ha estat, per un servidor, la confirmació d'una premonició. No l'havia vist mai en directe, tampoc l'havia escoltat excesivament, però el treball del nord-americà d'arrels catalanes ha estat, segurament, el millor disc que he escoltat últimament. L'accent, no ho podem negar, sona exòtic i fa gràcia, però sobretot, el grunge d'autor i la lírica poètica m'han atrapat com una terenyina d'una aranya que treballa a les fosques i als marges. El directe, és, simplement, el millor dels últims anys. El duet amb Pep Mula a la bateria és, sense set-list, una improvisació en base a les cançons de Fuster. La connexió amb el públic, els crits atàvics i la barba.

Very Pomelo amb Radio Clotxa (Chesapik 2012) són un diamant en brut que comença a ser brillant, preciosament salvatge i amb totes les arestes possibles. Passen de qualsevol gènere, i els toquen quasi tots. Aquesta tribu musical va començar deixent-se anar, i ara, ja només es controlen pels instints. Explosius i ferèstecs però coherents, Very Pomelo són una banda en majúscules. De fet, són una de les bandes. Ei! i la qüestió és no pensar-hi massa.

Albert Palomar amb No estem sols (Senitart, 2012) és, potser sense voler-ho i potser una mica injustament, el fruit que Albert Palomar ha recollit gràcies als ja, tristament, traspassats Plouen. Va iniciar un procés de micromecenatge per poder editar aquest primer treball en solitari. És una petita obra, preciosa, plena de normalitat mística, d'artista amb coses a dir, però sense ego. Esperem que l'Albert Palomar segueixi fabricant música.

F.P amb  "Pedres Contra Planetes" (Autoeditat 2010) o l'Hereu Escampa amb S/T (Famèlic, 2011) són dos dels exemples, en podríem posar més com El Tercer Trimestre, Aliment o Crosta... que m'han servit per creure que una altra anti-escena és possible. Els primers, són contracultura pels descosits i els segons, hooligans fent himnes hardcore per cridar a despit. Menció a banda per Vàlius, "Camps" és una de les millors cançons dels últims temps, i tant "Rierols" com "la vall d'or" són dues treballs imperdibles.

Miquel Serra amb tot el que ha fet de moment. Els mallorquins no només apunten maneres, sinó que hauríen de tocar a tots els festivals on busquen personalitat i novetat. Onírics i psicodèlics, traspuen la innocència dels malparits.

Pau Alabajos amb Una amable, una trista una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011) és la consagració del valencià. Literatura directa, universos classicistes. Omple escenaris sol i amb la guitarra. És, segurament i sense desmerèixer a tota la resta, el qui millor ha sabut contruïr un món personal de les cendres de la nova cançó.

Pascal Comelade & La Cobla Sant Jordi i Roger Mas & La Cobla Sant Jordi. O com la Cobla Sant Jordi sedueix a grans artistes catalans. El primer, és, perfecte. El segon, trempa.