Reflexions intermitents post9N

No acostumo a fer aquesta mena de penjades al bloc, ni tampoc a cap altre espai. D'opinolegs en tenim masses. I en dies com avui i en temes com el que tractaré, sovint opinar està massa renyit amb la complexitat. Però avui, després del 9N, no me'n puc estar. Vull compartir algunes dades i algunes idees que potser semblen afirmacions, però que no ho són del tot. Sense ànim de predicar ni de representar res ni ningú.

Granollers vol votar: algunes dades

L'any 2010, Granollers Decideix, va fer una consulta popular. Si fa o no fa, era tant vinculant com la d'ahir. Però, és evident, l'escenari ha canviat considerablement i l'impacte és directe.

Aquell 2010 van votar 8640 persones que de manera purament reivindicativa van celebrar una jornada de rebel·lió anticipada.  7622 van votar Si, 700 van votar No, 268 en Blanc i 50 van votar altres (nuls). El diumenge passat, al procés participatiu de pregunta doble i de context entrebancat hi van participar 17.704 persones (42,41% el cens), una mica més del doble que el 2010. 14638 van votar Si-Si, 1965 Si-No, 158 Si-Blanc, 713 No, 93 en Blanc i 407 d'altres. Les xifres parlen per si soles. A les passades europees, van votar 20.695 d'un cens de 41.741 (49.58% del cens).

Per a fer una carambola, direm que a les eleccions municipals del passat 2011 hi van participar 21239 persones (52,2%). El PSC, que s'ha mostrat ambigu amb el 9N malgrat ser un procés de participació, governa amb majoria absoluta amb 8.858 vots (!!) i els partits granollerins proconsulta, CiU, ICV, ERC i SI van obtenir junts 7.310. És obvi que la qüestió municipal i nacional no van juntes enlloc, i menys a Granollers. Però tenint present el caràcter del 9N, aquells que s'abanderen de "política municipal" a Granollers, farien bé d'apuntar-se els resultats perquè el mandat popular és ben contundent.

La propietat del resultat: allò que no hauríem d'oblidar

Més enllà del resultat -és a dir del total de la participació i dels percentatges de les opcions- hi ha un fet que em sembla destacable. Quan hi ha eleccions o un referèndum de debò, hi ha guanyadors, mig-guanyadors, perdedors i mig-perdedors. Generalment, perd la majoria per molt que sembli estúpid dir-ho en democràcia. Els partits, després, sempre tenen aquell marge per fer govern, per decidir quin president, per fer i desfer en nom de la "representació". Però lo d'ahir no es pot llegir en aquesta lògica. Perquè era un acte simbòlic. Molt més real del que ens podríem haver imaginat fa uns anys enrere però no tant contundent com volem. I com que va ser simbòlic, com fa uns anys enrere, és ingovernable. Es pot mirar d'articular, de dirigir, de canalitzar, fins i tot, de menystenir. Però la propietat dels actes col·lectius és col·lectiva, que és com dir que és de ningú perquè és de tothom. I l'acte d'ahir, si, desborda un Estat però sobretot desborda als partits, a la societat civil, als mitjans de comunicació, als moviments socials, etc.. que el volien fer i, evidentment, als que no. Cobrim-nos davant qualsevol acte d'apropiació, sospitem de qui vulgui donar explicacions tancades i respostes globals del que va passar. D'uns mesos en endavant, miraré de no oblidar que el passat 9N, la lògica representativa va quedar fora de joc i va deixar pas a un fotimer de persones fent un acte simbòlic (carregat de força) per l'autodeterminació de tot un poble.

L'abraçada: llocs des d'on mirar-s'ho

El vídeo de David Fernàndez i Artur Mas abraçant-se és, possiblement, una de les imatges del 9N. Mostra, segur, la complexitat de tot plegat. I com a cosa complexa, es pot pensar des de tants llocs que jutjar-ho em sembla estúpid. Un podria ser el del partit i llavors diríem que la CUP i CiU ens han descol.locat i que Fernàndez s'ha equivocat (...però Mas, no?). Des d'un altre lloc, podríem pensar en allò de "nova política" i "més democràcia"...i potser això vol dir també, allò. També podríem fer-nos nostre allò de "feminitzar" (o humanitzar) les pràctiques polítiques. Una altre de simple:  Fernàndez estava fent de voluntari en aquell moment. Encara n'hi ha més: Fernàndez té "l'encàrrec" de no lidera res (la CUP així ho vol) i per tant, no ha de "representar" sempre el paper del "representant". Més: l'abraçada com a acte de respecte i el respecte com a paraula per definir el reconeixement de l'Altre. Filant aquesta idea, des del respecte es pot discrepar i mantenir una batalla de debò, perquè quan un no reconeix a l'altre (penso en la relació Mas-Herrera o en mil situacions quotidianes) el combat polític és pur espectacle buit de contingut. També podria ser que Mas fos tant llest i Fernàndez tant tonto, que li ha colat un gol mediàtic. I, n'hi ha un que em sembla divertit de pensar: en el fons, podria tractar-se d'un acte espontani. Finalment, també podríem fer-ho recordant alguns moments personals: quan a les primeres consultes, en una mateixa reunió o acte públic, ens posàvem d'acord gent de l'Esquerra Independentista, d'Unió, de Reagrupament, d'ERC, de SI i alguns d'ICV-EUiA o independents. Aquests són només alguns dels llocs des d'on podríem pensar la imatge. Tots vàlids, segurament. Però aquells que el que fan és confirmar teories conspiradores a partir d'una imatge obviant-ne tantes altres o aquells que volen reduir la CUP a una persona i a CiU a un president, deuen ser els mateixos que no entenen que des de fa uns 10 anys, el poble català està canviant algunes coses -prou importants- respecte l'Estat Espanyol.