Gat Bornaix

El Festival Gat Bornaix és una d'aquelles propostes que em sonaven d'haver-ne vist cartells i on la programació, gairebé sempre, sembla buscar els marges de la música que roda amb certa regularitat pels escenaris, festivals, locals, cicles i festes d'aquest tros de terra nostra, i és per això que enguany, en veure el triple cartell i en saber que l'entorn on es celebrava és d'aquells que val la pena veure i viure i mirar i si, també, escoltar! vam fer-hi cap, vam parar l'orella, vam mirar amunt, vam beure estrelles i així va ser com, mica en mica, vam passar de la sal del mar de Tamariu a les pedres ben posades de Monells fins els prats verd-groc, hortets i sol, molt sol, i...

Esperit!

El projecte individual de Mau Boada no és fàcil, ni de fer ni de dirgerir, i és per això que segurament val més la pena quedar-se amb algunes de les sensacions i imatges que ofereix el celoni en directe que no pas en el tot;  i és que pot ser, alhora, brillant i desendreçat, dispers i aborrit, visceral i galàctic, destraler i ferèstec...el que sembla clar és que aquest home orquestra és un curiós investigador de la llibertat musical creativa d'un mateix cap els altres

Mates Mates

Diuen molts que són un dels descobriments de l'any perquè d'alguna manera segueixen la línia psicoldèlica i desenfadada que practiquen altres bandes que surten dels paramàtres del pop ben educat i el folk mal entés que es fa acutalment a casa nostra; per això, el directe de Vida Animal (produït per Joan Pons -i s'hi veu la seva marca-) és prou interessant per ser vist i prou entretingut per ser escoltat, la imatge del divertimento, alguna fugida a la crítica social i constants canvis rítmics que segurament semblen més birllants si al rellotge hi marca la una i escaix de la matinada

Paul Fuster

Repte ha estat el primer disc en català del nord-americà amb arrels a Cardona i un repte és el que planteja Paul Fuster en directe; brut però entrenyable, amb una bogeria estranyament lucida i sempre apunt de caure de la corda que el penja dels arbres, el directe és tot un show de rock en format reduït i vitalitat sense filtres, val la pena, i molt, veure'l en directe, per la guitarra construïda de les rentadores, per l'accent -no ens enganyem, ens fa gràcia- i per la interacció amb el públic, però sobretot per la visceralitat musical, la poètica lírica que serveix en directe i l'autenticitat que transpira per la barba