Digestió del concert de Roger Mas dins la gira "El Camí de les Serps" a la Sala Naub1 de Granollers
"Corria el 1998 quan Roger Mas va idear El Camí de les Serps,
però PICAP, la discogràfica per la qual havia fitxat, el va rebutjar.
Fruit d'un aïllament a la muntanya en va sortir el celebrat Casafont, on el solsoní hi va introduir algunes de les cançons del disc fallit. Les sobrants van tenir lloc a Roger
Mas & Les Flors en el camí de les serps i els llangardaixos blaus
cap a la casa de vidre de la Senyora dels Guants Vermells. Setze
anys més tard després de fer i desfer camins, Roger Mas ha recuperat
aquella idea i n'ha fet una gira de concerts amb l'estrictre ordre de
les cançons i el format de power trio ideat. Cal apuntar, tanmateix, un canvi substancial: el pas del solsoní a la guitarra elèctrica."
Per llegir-lo sencer: La pell de la serp
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roger Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roger Mas. Mostrar tots els missatges
5/3/13
Líquens trompetes
la disgestió de l'àpat de Roger Mas a St. Boi en el marc del Barnasants
"El vaig descobrir fa uns quants anys pel videoclip de En la Rebequeria. Sense pensar-ho gaire, al cap de pocs dies tenia a les mans Mística Domèstica i DP. Mesos més tard, el vaig sentir en directe, per primer cop, a una sala de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers. Sol i a pèl, amb uns cabells molt llargs -acabava de gravar Les Cançons Tel·lúriques- aquell concert va ser el final del principi de l’addicció a Roger Mas."
per llegir-lo sencer: Líquens trompetes
"El vaig descobrir fa uns quants anys pel videoclip de En la Rebequeria. Sense pensar-ho gaire, al cap de pocs dies tenia a les mans Mística Domèstica i DP. Mesos més tard, el vaig sentir en directe, per primer cop, a una sala de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers. Sol i a pèl, amb uns cabells molt llargs -acabava de gravar Les Cançons Tel·lúriques- aquell concert va ser el final del principi de l’addicció a Roger Mas."
per llegir-lo sencer: Líquens trompetes
30/12/12
No és una llista de l'any
Són molts els mitjans i els melómens que aquests dies fan llistes dels millors de l'any. Aquí no en farem pas una de normal. Ni serà la llista que pretén ser dels millors (això és molt convergent), ni serà, estrictament, una llista dels discos que han sortit el 2012...perquè? Doncs perquè la novetat i l'actualitat sovint estan renyides amb la descoberta natural dels sons...
Paul Fuster amb Repte (Chesapik 2011) ha estat, per un servidor, la confirmació d'una premonició. No l'havia vist mai en directe, tampoc l'havia escoltat excesivament, però el treball del nord-americà d'arrels catalanes ha estat, segurament, el millor disc que he escoltat últimament. L'accent, no ho podem negar, sona exòtic i fa gràcia, però sobretot, el grunge d'autor i la lírica poètica m'han atrapat com una terenyina d'una aranya que treballa a les fosques i als marges. El directe, és, simplement, el millor dels últims anys. El duet amb Pep Mula a la bateria és, sense set-list, una improvisació en base a les cançons de Fuster. La connexió amb el públic, els crits atàvics i la barba.
Very Pomelo amb Radio Clotxa (Chesapik 2012) són un diamant en brut que comença a ser brillant, preciosament salvatge i amb totes les arestes possibles. Passen de qualsevol gènere, i els toquen quasi tots. Aquesta tribu musical va començar deixent-se anar, i ara, ja només es controlen pels instints. Explosius i ferèstecs però coherents, Very Pomelo són una banda en majúscules. De fet, són una de les bandes. Ei! i la qüestió és no pensar-hi massa.
Albert Palomar amb No estem sols (Senitart, 2012) és, potser sense voler-ho i potser una mica injustament, el fruit que Albert Palomar ha recollit gràcies als ja, tristament, traspassats Plouen. Va iniciar un procés de micromecenatge per poder editar aquest primer treball en solitari. És una petita obra, preciosa, plena de normalitat mística, d'artista amb coses a dir, però sense ego. Esperem que l'Albert Palomar segueixi fabricant música.
F.P amb "Pedres Contra Planetes" (Autoeditat 2010) o l'Hereu Escampa amb S/T (Famèlic, 2011) són dos dels exemples, en podríem posar més com El Tercer Trimestre, Aliment o Crosta... que m'han servit per creure que una altra anti-escena és possible. Els primers, són contracultura pels descosits i els segons, hooligans fent himnes hardcore per cridar a despit. Menció a banda per Vàlius, "Camps" és una de les millors cançons dels últims temps, i tant "Rierols" com "la vall d'or" són dues treballs imperdibles.
Miquel Serra amb tot el que ha fet de moment. Els mallorquins no només apunten maneres, sinó que hauríen de tocar a tots els festivals on busquen personalitat i novetat. Onírics i psicodèlics, traspuen la innocència dels malparits.
Pau Alabajos amb Una amable, una trista una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011) és la consagració del valencià. Literatura directa, universos classicistes. Omple escenaris sol i amb la guitarra. És, segurament i sense desmerèixer a tota la resta, el qui millor ha sabut contruïr un món personal de les cendres de la nova cançó.
Pascal Comelade & La Cobla Sant Jordi i Roger Mas & La Cobla Sant Jordi. O com la Cobla Sant Jordi sedueix a grans artistes catalans. El primer, és, perfecte. El segon, trempa.
Paul Fuster amb Repte (Chesapik 2011) ha estat, per un servidor, la confirmació d'una premonició. No l'havia vist mai en directe, tampoc l'havia escoltat excesivament, però el treball del nord-americà d'arrels catalanes ha estat, segurament, el millor disc que he escoltat últimament. L'accent, no ho podem negar, sona exòtic i fa gràcia, però sobretot, el grunge d'autor i la lírica poètica m'han atrapat com una terenyina d'una aranya que treballa a les fosques i als marges. El directe, és, simplement, el millor dels últims anys. El duet amb Pep Mula a la bateria és, sense set-list, una improvisació en base a les cançons de Fuster. La connexió amb el públic, els crits atàvics i la barba.
Very Pomelo amb Radio Clotxa (Chesapik 2012) són un diamant en brut que comença a ser brillant, preciosament salvatge i amb totes les arestes possibles. Passen de qualsevol gènere, i els toquen quasi tots. Aquesta tribu musical va començar deixent-se anar, i ara, ja només es controlen pels instints. Explosius i ferèstecs però coherents, Very Pomelo són una banda en majúscules. De fet, són una de les bandes. Ei! i la qüestió és no pensar-hi massa.
Albert Palomar amb No estem sols (Senitart, 2012) és, potser sense voler-ho i potser una mica injustament, el fruit que Albert Palomar ha recollit gràcies als ja, tristament, traspassats Plouen. Va iniciar un procés de micromecenatge per poder editar aquest primer treball en solitari. És una petita obra, preciosa, plena de normalitat mística, d'artista amb coses a dir, però sense ego. Esperem que l'Albert Palomar segueixi fabricant música.
F.P amb "Pedres Contra Planetes" (Autoeditat 2010) o l'Hereu Escampa amb S/T (Famèlic, 2011) són dos dels exemples, en podríem posar més com El Tercer Trimestre, Aliment o Crosta... que m'han servit per creure que una altra anti-escena és possible. Els primers, són contracultura pels descosits i els segons, hooligans fent himnes hardcore per cridar a despit. Menció a banda per Vàlius, "Camps" és una de les millors cançons dels últims temps, i tant "Rierols" com "la vall d'or" són dues treballs imperdibles.
Miquel Serra amb tot el que ha fet de moment. Els mallorquins no només apunten maneres, sinó que hauríen de tocar a tots els festivals on busquen personalitat i novetat. Onírics i psicodèlics, traspuen la innocència dels malparits.
Pau Alabajos amb Una amable, una trista una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011) és la consagració del valencià. Literatura directa, universos classicistes. Omple escenaris sol i amb la guitarra. És, segurament i sense desmerèixer a tota la resta, el qui millor ha sabut contruïr un món personal de les cendres de la nova cançó.
Pascal Comelade & La Cobla Sant Jordi i Roger Mas & La Cobla Sant Jordi. O com la Cobla Sant Jordi sedueix a grans artistes catalans. El primer, és, perfecte. El segon, trempa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)