"Salvaje Montoya va allargar el seu inici tant com va poder en un
exercici de risc davant un públic que ja acumulava hores de música al
cos. Irreverents i hedonistes, d'imaginari Tarantino i elegància de
barri, els Salvaje Montoya van riure de tot el que van poder mentre
llençaven els seus talls surf i "garatgeros" amb picades d'ullet a la
sardana o a la cumbia. I després de la "juerga", va tornar la
contundència sonora i marcadament política de la mà d'Estricalla. Els
basco-cantàbrics, liderats per l'històric Fernando (Corazon de Sapo o
Kuraia), van aparèixer sense cap concessió en un directe explosiu,
d'esclat salvatge i d'odi social en l'essència d'aquell rock basc que va
marcar una època."
