Menú

un menú complet

de primer...

Les altres llengües de Maria -Mercè Marçal a La Directa.cat

de segon...

On crema l'amor i l'odi (sobre l'obra Incendis) al NacioGranollers.cat

de postres...
(article no publicat que havia de ser per La Directa)

Conspirant poesia

David Caño i Carles Rebassa reciten a La Clau, el nou espai d'oci alternatiu del Baix Montseny
Són, sens dubte, dues veus per a la poesia de combat dels Països Catalans. Amb una obra que re-
evoluciona qui les precedeix, han eixamplat els marges de la poesia catalana actual i tracen el camí
que ha de venir.

Juganer i palpable, Carles Rebassa, té el tel de Blai Bonet i el gest insurgent de Nicanor Parra.
Rapsode excepcional capaç de transcriure l'experiència vital del qui es belluga per tots els racons
d'un cos. Va exhibir poemes propis com Ous Dos -una evasió temporal a un lloc de treball-, El
Bard -oda a la bogeria dels seus amics- o Dona Diaz -un desplegable oral del lema d'UPyD “Lo que
nos une”, en referència al D.N.I espanyol-. Mostrant l'elegància de revoltar-se en tot moment, va
llegir Guillem Defak, Ovidi Montllor i va cloure amb Blai Bonet.

Directa agitació, David Caño beu de Cassases o Lizano i fa brasa amb la contracultura i el
situacionisme. És qui escriu d'una determinada lluita política, la de carrer, constituint-se com a veu
d'una generació que va del 22@ fins el 15M i que ho busca tot. De l'últim llibre, “PostMortem”
i “Del no-res, TOT” (Tigre de Paper 2012) en va recitar un fragment dur, d'una puresa brillant i
incendiària. Fent rodar la veu, va dir David Castillo i el ja clàssic, La Llibertat.

Tant conspiradores com Brossa, que va aparèixer en boca dels dos, aquest parell de poetes no
només convencen sinó que vencen. Un plaer tenir-los just al marge de la poesia i al costat dels
moviments socials dels Països Catalans.

....i el sobretaula amb La Bête

El debat que planteja aquesta peça teatral és descomunal i diria, atemporal. El text fa aparèixer Elomire (J. Boixaderes) com un autor, director i actor que busca l'agitació humana en el teatre, desbordat davant la proposta, del seu mecenes Conti (Abel Folk), de compartir creació i escenari amb Valere (magistral, magistral, magistral J.Bosch), personatge egocèntric, excèntric i xerraire que viu del i pel divertiment quasi insubstancial de l'art. La direcció és de Sergi Belbel -en la seva última temporada, qui sap si la peça triada és un testimoni final-, la traducció, brillant, deJordi Sallent (versos alexendrins que sonen naturals i altament comprensibles) d'una obra, escrita per David Hirson, que cou el clau del debat cultural.