La digestió de la primera ronda del Poesiai+ de la Fundació Palau de Caldes d'Estrac
"Albert Pla continua sent Albert Pla, a l’extrem de l’extrem i amb la
senzillesa de quatre acords ben trobats. Ni recita ni canta, explica
històries i atrapa. Irònic va dir “us recitaré un dels meus poemes” i
mentre feia una volta entre el públic cantava “Vida d’un gat”. Va tornar a l’escenari per encendre l’incendi total de “La colilla”,
va explicar mètodes casolans per fer una “Bomba” i va portar la
llibertat d’expressió al màxim exponent amb una cançó on, literalment,
no deixava a ningú viu. Va tancar la nit amb “La juerga”, segons el
mateix Pla: “el meu poema patriòtic”."
Per llegir-lo sencer: Combats d'alçada al Poesiai+
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris david caño. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris david caño. Mostrar tots els missatges
15/10/13
Teresa la mòmia
entrevista per La Directa a Lluís Calvo i David Caño arrel de la publicació "teresa la mòmia"
"David Caño: Qualsevol pretensió de neutralitat, en l’art, és una fal·làcia. Nosaltres hem buscat la crítica sense caure en el pamflet. És, sobretot, en el to, però també en la tria dels llocs, dels temes, de les paraules, en la manera de plantejar el fet poètic, on rau la nostra subversió. Els academicismes intenten mostrar la seva manera de veure el món com mancada d’ideologia: és l’estratègia de la cultura contra el fenomen creatiu."
Per llegir-la sencera: "Amb "Teresa la mòmia" hem intentat crear un llenguatge veritablement poètic"
"David Caño: Qualsevol pretensió de neutralitat, en l’art, és una fal·làcia. Nosaltres hem buscat la crítica sense caure en el pamflet. És, sobretot, en el to, però també en la tria dels llocs, dels temes, de les paraules, en la manera de plantejar el fet poètic, on rau la nostra subversió. Els academicismes intenten mostrar la seva manera de veure el món com mancada d’ideologia: és l’estratègia de la cultura contra el fenomen creatiu."
Per llegir-la sencera: "Amb "Teresa la mòmia" hem intentat crear un llenguatge veritablement poètic"
23/11/12
Menú
un menú complet
de primer...
Les altres llengües de Maria -Mercè Marçal a La Directa.cat
de segon...
On crema l'amor i l'odi (sobre l'obra Incendis) al NacioGranollers.cat
de postres...
(article no publicat que havia de ser per La Directa)
Conspirant poesia
David Caño i Carles Rebassa reciten a La Clau, el nou espai d'oci alternatiu del Baix Montseny
Són, sens dubte, dues veus per a la poesia de combat dels Països Catalans. Amb una obra que re-
evoluciona qui les precedeix, han eixamplat els marges de la poesia catalana actual i tracen el camí
que ha de venir.
Juganer i palpable, Carles Rebassa, té el tel de Blai Bonet i el gest insurgent de Nicanor Parra.
Rapsode excepcional capaç de transcriure l'experiència vital del qui es belluga per tots els racons
d'un cos. Va exhibir poemes propis com Ous Dos -una evasió temporal a un lloc de treball-, El
Bard -oda a la bogeria dels seus amics- o Dona Diaz -un desplegable oral del lema d'UPyD “Lo que
nos une”, en referència al D.N.I espanyol-. Mostrant l'elegància de revoltar-se en tot moment, va
llegir Guillem Defak, Ovidi Montllor i va cloure amb Blai Bonet.
Directa agitació, David Caño beu de Cassases o Lizano i fa brasa amb la contracultura i el
situacionisme. És qui escriu d'una determinada lluita política, la de carrer, constituint-se com a veu
d'una generació que va del 22@ fins el 15M i que ho busca tot. De l'últim llibre, “PostMortem”
i “Del no-res, TOT” (Tigre de Paper 2012) en va recitar un fragment dur, d'una puresa brillant i
incendiària. Fent rodar la veu, va dir David Castillo i el ja clàssic, La Llibertat.
Tant conspiradores com Brossa, que va aparèixer en boca dels dos, aquest parell de poetes no
només convencen sinó que vencen. Un plaer tenir-los just al marge de la poesia i al costat dels
moviments socials dels Països Catalans.
....i el sobretaula amb La Bête
El debat que planteja aquesta peça teatral és descomunal i diria, atemporal. El text fa aparèixer Elomire (J. Boixaderes) com un autor, director i actor que busca l'agitació humana en el teatre, desbordat davant la proposta, del seu mecenes Conti (Abel Folk), de compartir creació i escenari amb Valere (magistral, magistral, magistral J.Bosch), personatge egocèntric, excèntric i xerraire que viu del i pel divertiment quasi insubstancial de l'art. La direcció és de Sergi Belbel -en la seva última temporada, qui sap si la peça triada és un testimoni final-, la traducció, brillant, deJordi Sallent (versos alexendrins que sonen naturals i altament comprensibles) d'una obra, escrita per David Hirson, que cou el clau del debat cultural.
de primer...
Les altres llengües de Maria -Mercè Marçal a La Directa.cat
de segon...
On crema l'amor i l'odi (sobre l'obra Incendis) al NacioGranollers.cat
de postres...
(article no publicat que havia de ser per La Directa)
Conspirant poesia
David Caño i Carles Rebassa reciten a La Clau, el nou espai d'oci alternatiu del Baix Montseny
Són, sens dubte, dues veus per a la poesia de combat dels Països Catalans. Amb una obra que re-
evoluciona qui les precedeix, han eixamplat els marges de la poesia catalana actual i tracen el camí
que ha de venir.
Juganer i palpable, Carles Rebassa, té el tel de Blai Bonet i el gest insurgent de Nicanor Parra.
Rapsode excepcional capaç de transcriure l'experiència vital del qui es belluga per tots els racons
d'un cos. Va exhibir poemes propis com Ous Dos -una evasió temporal a un lloc de treball-, El
Bard -oda a la bogeria dels seus amics- o Dona Diaz -un desplegable oral del lema d'UPyD “Lo que
nos une”, en referència al D.N.I espanyol-. Mostrant l'elegància de revoltar-se en tot moment, va
llegir Guillem Defak, Ovidi Montllor i va cloure amb Blai Bonet.
Directa agitació, David Caño beu de Cassases o Lizano i fa brasa amb la contracultura i el
situacionisme. És qui escriu d'una determinada lluita política, la de carrer, constituint-se com a veu
d'una generació que va del 22@ fins el 15M i que ho busca tot. De l'últim llibre, “PostMortem”
i “Del no-res, TOT” (Tigre de Paper 2012) en va recitar un fragment dur, d'una puresa brillant i
incendiària. Fent rodar la veu, va dir David Castillo i el ja clàssic, La Llibertat.
Tant conspiradores com Brossa, que va aparèixer en boca dels dos, aquest parell de poetes no
només convencen sinó que vencen. Un plaer tenir-los just al marge de la poesia i al costat dels
moviments socials dels Països Catalans.
....i el sobretaula amb La Bête
El debat que planteja aquesta peça teatral és descomunal i diria, atemporal. El text fa aparèixer Elomire (J. Boixaderes) com un autor, director i actor que busca l'agitació humana en el teatre, desbordat davant la proposta, del seu mecenes Conti (Abel Folk), de compartir creació i escenari amb Valere (magistral, magistral, magistral J.Bosch), personatge egocèntric, excèntric i xerraire que viu del i pel divertiment quasi insubstancial de l'art. La direcció és de Sergi Belbel -en la seva última temporada, qui sap si la peça triada és un testimoni final-, la traducció, brillant, deJordi Sallent (versos alexendrins que sonen naturals i altament comprensibles) d'una obra, escrita per David Hirson, que cou el clau del debat cultural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)