Les quatre cròniques de les quatre vetllades viscudes al Poesiai+
"La capbussada en la poesia de Whitman va ser total. Des del primer
moment, els quatre anys de traducció es notaven en l’organisme del
poeta. El so i el moviment del seu recitar, a més, anava flotant per les
notes d’un Rocher tan subtil com protagonista. A base de loops
fronterers i apunts naturalistes, el cantautor del Maresme acompanyava
la veu del mallorquí que es va girar repetidament per seduir a tot el
públic present. La humanitat de Whitman va succeir-se en poemes sobre la
fusió amb la natura, sobre la sexualitat i l’esclavatge, en un cant
constant a la llibertat vital i a l’amor com a forma de creació.
Desbordants, Pons Alorda i Rocher van aconseguir que el públic els
acompanyés, en el ressò autèntic de “Hi ha una cosa dins”."
per llegir-la sencera: Un lloc per a la poesia
"Amb la llum de la nit prenen-t’ho tot, el mallorquí Carles Rebassa va pujar a l’escenari disposat a oferir la seva subversió. La seva és una poesia amb una exigència metafòrica que contrasta amb un dir rítmic, quasi pedagògic."
per llegir-la sencera: Nit de poetes
"En resum, vam ser davant l’evidència creativa d’un gran músic que, un
cop tancada l’etapa Antònia Font, desplega un imaginari farcit de racons
infinits capaç d’evolucionar i en certa manera, d’alliberar-se."
per llegir-la sencera: Imaginaris Poètics
"La desena edició del Poesia i+, ha mostrat que les coordenades estan ben
marcades però alhora, no s’ha acomodat després del bon gust que va
deixar la novena edició. Els programadors del festival, Eduard Escoffet i
Pere Almeda, han sabut arriscar i sorprendre a parts iguals, ampliant
cada cop més els límits del festival en una constant recerca d’un
internacionalisme artístic del fet poètic en viu i en directe. L’any que
ve hi tornarem si Palau i Fabre vol."
per llegir-la sencera: Més Poesia Si us Plau
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carles rebassa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carles rebassa. Mostrar tots els missatges
15/7/15
23/11/12
Menú
un menú complet
de primer...
Les altres llengües de Maria -Mercè Marçal a La Directa.cat
de segon...
On crema l'amor i l'odi (sobre l'obra Incendis) al NacioGranollers.cat
de postres...
(article no publicat que havia de ser per La Directa)
Conspirant poesia
David Caño i Carles Rebassa reciten a La Clau, el nou espai d'oci alternatiu del Baix Montseny
Són, sens dubte, dues veus per a la poesia de combat dels Països Catalans. Amb una obra que re-
evoluciona qui les precedeix, han eixamplat els marges de la poesia catalana actual i tracen el camí
que ha de venir.
Juganer i palpable, Carles Rebassa, té el tel de Blai Bonet i el gest insurgent de Nicanor Parra.
Rapsode excepcional capaç de transcriure l'experiència vital del qui es belluga per tots els racons
d'un cos. Va exhibir poemes propis com Ous Dos -una evasió temporal a un lloc de treball-, El
Bard -oda a la bogeria dels seus amics- o Dona Diaz -un desplegable oral del lema d'UPyD “Lo que
nos une”, en referència al D.N.I espanyol-. Mostrant l'elegància de revoltar-se en tot moment, va
llegir Guillem Defak, Ovidi Montllor i va cloure amb Blai Bonet.
Directa agitació, David Caño beu de Cassases o Lizano i fa brasa amb la contracultura i el
situacionisme. És qui escriu d'una determinada lluita política, la de carrer, constituint-se com a veu
d'una generació que va del 22@ fins el 15M i que ho busca tot. De l'últim llibre, “PostMortem”
i “Del no-res, TOT” (Tigre de Paper 2012) en va recitar un fragment dur, d'una puresa brillant i
incendiària. Fent rodar la veu, va dir David Castillo i el ja clàssic, La Llibertat.
Tant conspiradores com Brossa, que va aparèixer en boca dels dos, aquest parell de poetes no
només convencen sinó que vencen. Un plaer tenir-los just al marge de la poesia i al costat dels
moviments socials dels Països Catalans.
....i el sobretaula amb La Bête
El debat que planteja aquesta peça teatral és descomunal i diria, atemporal. El text fa aparèixer Elomire (J. Boixaderes) com un autor, director i actor que busca l'agitació humana en el teatre, desbordat davant la proposta, del seu mecenes Conti (Abel Folk), de compartir creació i escenari amb Valere (magistral, magistral, magistral J.Bosch), personatge egocèntric, excèntric i xerraire que viu del i pel divertiment quasi insubstancial de l'art. La direcció és de Sergi Belbel -en la seva última temporada, qui sap si la peça triada és un testimoni final-, la traducció, brillant, deJordi Sallent (versos alexendrins que sonen naturals i altament comprensibles) d'una obra, escrita per David Hirson, que cou el clau del debat cultural.
de primer...
Les altres llengües de Maria -Mercè Marçal a La Directa.cat
de segon...
On crema l'amor i l'odi (sobre l'obra Incendis) al NacioGranollers.cat
de postres...
(article no publicat que havia de ser per La Directa)
Conspirant poesia
David Caño i Carles Rebassa reciten a La Clau, el nou espai d'oci alternatiu del Baix Montseny
Són, sens dubte, dues veus per a la poesia de combat dels Països Catalans. Amb una obra que re-
evoluciona qui les precedeix, han eixamplat els marges de la poesia catalana actual i tracen el camí
que ha de venir.
Juganer i palpable, Carles Rebassa, té el tel de Blai Bonet i el gest insurgent de Nicanor Parra.
Rapsode excepcional capaç de transcriure l'experiència vital del qui es belluga per tots els racons
d'un cos. Va exhibir poemes propis com Ous Dos -una evasió temporal a un lloc de treball-, El
Bard -oda a la bogeria dels seus amics- o Dona Diaz -un desplegable oral del lema d'UPyD “Lo que
nos une”, en referència al D.N.I espanyol-. Mostrant l'elegància de revoltar-se en tot moment, va
llegir Guillem Defak, Ovidi Montllor i va cloure amb Blai Bonet.
Directa agitació, David Caño beu de Cassases o Lizano i fa brasa amb la contracultura i el
situacionisme. És qui escriu d'una determinada lluita política, la de carrer, constituint-se com a veu
d'una generació que va del 22@ fins el 15M i que ho busca tot. De l'últim llibre, “PostMortem”
i “Del no-res, TOT” (Tigre de Paper 2012) en va recitar un fragment dur, d'una puresa brillant i
incendiària. Fent rodar la veu, va dir David Castillo i el ja clàssic, La Llibertat.
Tant conspiradores com Brossa, que va aparèixer en boca dels dos, aquest parell de poetes no
només convencen sinó que vencen. Un plaer tenir-los just al marge de la poesia i al costat dels
moviments socials dels Països Catalans.
....i el sobretaula amb La Bête
El debat que planteja aquesta peça teatral és descomunal i diria, atemporal. El text fa aparèixer Elomire (J. Boixaderes) com un autor, director i actor que busca l'agitació humana en el teatre, desbordat davant la proposta, del seu mecenes Conti (Abel Folk), de compartir creació i escenari amb Valere (magistral, magistral, magistral J.Bosch), personatge egocèntric, excèntric i xerraire que viu del i pel divertiment quasi insubstancial de l'art. La direcció és de Sergi Belbel -en la seva última temporada, qui sap si la peça triada és un testimoni final-, la traducció, brillant, deJordi Sallent (versos alexendrins que sonen naturals i altament comprensibles) d'una obra, escrita per David Hirson, que cou el clau del debat cultural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)